Taba, fem història

Atenció: s'obre en una nova finestra. ImprimeixCorreu electrònic

Comunicació llegida per Taba el 24 d'abril de 2010 dins els actes del Fem història - Memòria '79

Abans de començar, el grup de dansa Taba vol donar les gràcies a la Montse Colomé per l’oportunitat que ens ha brindat a tots de recordar-nos a nosaltres mateixos. Tots coneixem la Colomé, la seva qualitat humana i professional, i gràcies a ella som aquí embolicats en la recuperació del passat. Gràcies, Montse.

Després de tots aquests anys les components de Taba hem seguit sent amigues, i l’amistat passa també per recordar anècdotes dels intensos vuit anys que vam ballar juntes, entre el 1980 i el 1988. Aquells primers temps amb la Manuela Rodríguez, el pas cap a la la creació col·lectiva, després SÁEZ/TABA... Tot i així ara hem hagut de reconstruir, parlar i fins i tot discutir, entre riures i celebracions cinquantenàries. Hem hagut de consensuar els records a tots nivells: emocional, artístic, personal, polític... Però el més important és que avui, desprès de 25 anys, avui tornarem a ballar.

Totes ens formem a l’Institut del Teatre. La Laura Gómez i la Pilar Solà tenim el privilegi de ser alumnes durant els quatre primers anys del departament de clàssic amb la Mestra Concha Martínez, que amb molt bon criteri ens va saber ensenyar no solament la disciplina i el rigor de la dansa sinó que ens va formar més enllà de la tècnica. Les primeres classes amb el Bellini, el descobriment del contemporani, les coreografies del José Laínez, el descobriment de noves formes d’expressió... Anys de joventut amb ganes d’aprendre, de saber, amb empenta, amb força, amb voluntat i tota aquesta vitalitat i inquietud viscuda amb el darrers assassinats de la dictadura, amb la mort del dictador; i mica en mica, com diu el Mestre Carles Santos, “passem del blanc i negre al color!”

A cinquè curs, quan arriba l’hora de triar l’especialitat, escollim contemporani. És l’any que el Departament de Contemporani, com es demanava també en política, aconsegueix l’autonomia. El dirigeix el professor Laínez i comença una nova etapa amb les classes del Gilberto, l'Avelina, els tallers, les primeres creacions...

Gràcies als tallers coneixem la Manuela Rodríguez, que crea una coreografia de 15 minuts per a presentar a la Universitat de Barcelona. Ballem l'Ana Moreno, l’Álvaro de La Peña, la Laura Gómez i la Pilar Solà. Com que ens agrada la línia de treball li proposem a la Manuela que segueixi coreografiant, aprofitant l’oportunitat que ens oferien els tallers de l’Institut: aula per assajar i la possibilitat d’estrenar allà mateix la coreografia.

Presentem Narcís, espectacle de 60 minuts basat en poemes llegits en directe i amb música original. Ja tenim espectacle. Busquem nom i formem un grup: Taba. El panorama de la dansa en aquells temps era bastant desolat: la dansa que ens interessava no arribava als circuits de Catalunya ni d’Espanya, no hi havia infraestructures, no existien les subvencions, només podíem seguir el mateix camí que els nostres companys del BCB, d’Heura, etc. Volíem ballar i ballàvem! Els diners ja anirien sortint d’on fos.

L’any 1982 s’incorporen al grup l’Encarna Codina i la Susanna Rodríguez, també alumnes de l’Institut. Estrenem el segon espectacle, Espai absurd d’un somni foll, al Festival de Teatre de Sitges. El Senyor Joan de Sagarra, en aquella època crític del diari La Vanguardia, ens defineix com “amebas apasionadas”. Això ens fa reaccionar i és aquí quan ens adonem de la importància de la direcció d’escena. S’incorpora un nou membre al grup provinent del món del teatre, l'Eugènia Casanovas, que assumeix aquesta direcció.

Al “Dansa a Catalunya“ del 1984 estrenem Estimada, última coreografia curta de Manuela Rodríguez en el grup TABA. Comencen els conflictes amb la Manuela a nivell personal i també artístic, ja no ens entenem, la relació es trenca i decidim seguir endavant. Ens separem i quedem quatre ballarines i una directora escènica.

Ja com a col·lectiu creem El circ de les germanes Gratakoff, espectacle infantil pensat per treballar a “La Caixa a les Escoles”. Durant tres temporades fem més de 300 representacions per tot Catalunya, a caixet; ens podem permetre cobrar un sou cada final de mes, pagar el lloguer del local i seguir produint espectacles. Per fi som professionals!

Dèiem que Taba es transforma en un col·lectiu i hem de saber el que volem dir i com ho volem ballar per a dir-ho. Som conscients que som en una nova etapa i que les decisions preses en grup només són viables si totes sabem on som. Som conscients que hem de crear el nostre propi estil i que l’hem de trobar. Comencem, com dèiem nosaltres, la feina de laboratori. Investiguem, provem, busquem, rebutgem, trobem. I arribem a la conclusió que no volem res extern que ens molesti i que volem trobar la nostra pròpia veu. Comencem a baixar i a baixar, traslladem el nostre laboratori cada vegada més cap a la profunditat, fins que toquem la foscor. I en la foscor no disposem de colors, no necessitem vestuari, no necessitem escenografia ni maquillatge ni piruetes ni salts ni... i poc a poc apareix Sis-Liang, una coreografia que encara ara ens inquieta i que d’aquí una estona tindrem la gosadia de tornar a ballar, després de 25 anys. Sis-Liang va obtenir la primera menció d’Honor en el Concurs Coreogràfic Óscar López, l’any 1985.

L’any 1986 estrenem l’últim espectacle creat pel grup, Àfrica a Casa, i fem una gira per Catalunya amb “Dansa a Catalunya”.

A finals del 86 Taba es fusiona amb el ballarí Vicente Sáez, formant el grup SÁEZ/TABA, amb coreografies del Vicente. Tots ja teníem les nostres trajectòries i els estils i les maneres de treballar coincidien en molts aspectes. Presentem l’espectacle Ens, compost de dues coreografies, The Lorry i Eliminació, en una gira per França, Bèlgica i Holanda.

L’any 1987 es dissol el grup.

I aquest ha estat el resum de la història de Taba.



Per afegir comentaris a aquest article, cal validar-se ('login')
Bàner